El dolor

Si parlem de dolor, crec que es una sensació que en més o menys intensitat, tots coneixem, perquè alguna vegada a la vida ens ha tocat sentir.

El dolor es part de la vida, i l'he d'acceptar com a tal, perquè actua com a senyal de que quelcom no funciona correctament al cos, desde una petita cosa a algo que sigui vital.

Quan el dolor a vegades es molt intens, apareix un altre sentiment, la por... la por a que alguna cosa no estigui bé i de rebre d'un metge una notícia dolenta, algo desagradable i llavors fem tonteries i diem que no, que no és res, que no ens fa mal quan en realitat estem agonitzant i el que "ens treu el mal" es la por a enfrentarnos amb una realitat que no coneixem.

A tots ens desagrada anar al metge, a que et mirin i et toquin i et facin coses que no son agradables i esperar el "tot està bé" i que aquesta no sigui la resposta...

Penso que hauríem de ser més valents, m'inclóc, sóc una cagada jo també i apendre a acceptar les coses tal com ens venen perquè en el fons saps que és millor tractar el que sigui contra més abans millor....

Pit i collons... que aqui el món no s'acaba!

El transport públic

Si hi ha quelcom que odio cada día i que em toca patir, és el transport públic. Ens diuen que el coche contamina, que hem d'agafar el transport públic pel bé del medi ambient, però les consecuencies a vegades son desastroses quan et toca patir a diari.

El trajecte de casa meva a la meva feina seríen en cotxe menys de 30 minuts. En transport públic, gairebé dues hores, repartit entre dues línies de metro i autobús. A vegades inclús em toca esperar uns 20 minuts a que arribi l'autobús, que evidentment pasa cada mil hores i quan li surt dels pebrots al senyor conductor.

Però les dues hores es algo que és així fins que sorgueix una incidència... llavors, toca't els ous, quedes de la mà de déu, patint per si arribes tard a la feina i normalment quan aixó passa et trobes amb un conductor de bus malcarat que al demanar-li amablament una explicació et deixa anar una espècie de grunyit que no només no t'aclara res, sinó que damunt et posa de més mala llet i et comences a cagar amb molta gent, començant pel conductor i per sa punyetera mare.

Així que respires, prens paciència i desitjes amb totes les teves forces el dia en que la situació econòmica et permeti comprarte un cotxe... algo petitet si es que tampoc vols un cotxe per fardar, al cap i a la fi... jo no sóc d'aquest parer... sino una cosa pràctica que et tregui de haver de suportar cada maleït dia les conseqüències d'una mala gestió de una companyia d'autobusos, que tampoc cal esmentar perquè crec que son molts els usuaris que podríen aplicar-ho a la seva propia companyia.

I que quedi clar, que odio els conductors que van parlant amb el mòbil mentre conduiexen, amb el reggeton a tota merda i fotent cops de volant a tort i a dret.... també em va passar un dia, i de poc no li deixo un regalet en forma de vòmit al imbècil aquell.

Reflexió

És temps de reflexió... a vegades la vida ens posa al davant un punt i apart de les coses i és l'hora de asseure's, perquè no agafar una beguda que ens agradi i entrar dins el nostre jo més intern.

Les persones no som 100% bones o dolentes, cadascú té o fa certes coses bé o mal... com vol o moltes vegades com pot... però ultimament he viscut de massa aprop la maldat o la mala llet de certes persones i  crec que aquesta és una de les raons que sempre m'ha fet allunyar-me d'algú. I no és que em cregui ni millor ni pitjor que ningú (déu me'n guard) però crec que a vegades ens toca més reflexionar sobre els nostres actes i pensar en les consecuencies de les coses o el fer mal a algú altre... 

I que consti que tot aixó un ho diu una persona impulsiva com la que més! jajaja Però crec que una reflexió, després d'un acte, un saber demanar perdó o rectificar a temps és el que més grans ens fa com a persones. Fa temps que vaig apendre que l'orgull no em dóna de menjar....

I si, perquè no? ho reconec: m'equivocaré una mil vegades. i segurament molts critiquin els meus fets, com critiquem els dels altres però a mi la única que em treu el son a la nit, és la meva consciència, i  pertant és a la que sempre escolto més. A vegades tinc la sort de que aquesta consciència tingui nom propi... però crec que l'exercici de reflexió sobre un mateix és fonamental....

Hi ha una frase que sempre m'ha encantat i potser és perquè la vida m'ha demostrat que és una veritat com un temple: A cadascú la vida li dóna el que es mereix.

Les relacions humanes

Les persones neixem, creixem i ens morim... però pel camí en trobem amb la vida. La Vida, aquest camí de fem, o ens fan fer... que a vegades triem i a vegades no... que a vegades gaudim i a vegades patim.... i en aquest camí, les altres persones.

Aquestes persones que ens creuem en el nostre camí, ens aporten sentiments diversos... la família, les amistats, la parella... Les que son realment importants en fan riure, ens fan sentir-nos bé i fins i tot ens fan plorar, perquè és qui realment estimes per qui plores i per qui pateixes.

Per mi, el més gran de tot aixó, són les amistats, però les de veritat, no els col.legues que pasen i se'n van... una trucada a una persona que fa temps que no veus, i te'n adones, que entre nosaltres no passa el temps... que ens fem grans i que cadascú fa el seu camí però que segueixen allà, i que aquestes persones sempre tenen un lloc a la meva vida malgrat, per distància o per circumstàncies, no comparteixen el nostre dia a dia.

I tenen el seu lloc, perquè en algún moment del passat han marcat un punt clau, han fet o dit alguna cosa que inconscientment has decidit que formi part del teu camí.... I potser a aquest fet, n'hi han sumat una pila inacabable més....

Perquè a la vida, jo trio triar. Trio el meu camí, trio a la meva gent i els que hi sou, els que en formeu part no és per casualitat....

Gràcies per aquests petits moments que m'han fet  crèixer, que m'han fet ser que sóc....

Ulleres noves

Si senyors, avui escric per dir que tinc ulleres noves. I sí, son boniques i hi veig millor... però el tema del cual parlarem no es simplement aixó, es que desde el moment que decideixes que necesites ulleres noves fins que les tens, hi ha un gran i complicat procés...

Un día, així com qui no vol la cosa penses que no hi acabes de veure bé del tot... se'm fa una mica borrós de fons.... però fa pal fer-te ulleres i gastar-te el dineral que valen.

Al altre dia confirmes, no veus un pijo i necesites ulleres urgentment. Com a persona amb parella que ets, vols que la teva parella t'acompanyi, per alló que t'aconselli a veure quines et queden millor.

Després de tres setmanes la teva parella passa de gilipollades, t'enfades i te'n vas sola a la òptica. Comences a provarte models, m'agraden masses, la visa no dóna per tant... hauré d'escollir... mmm... amb lo feliç que jo seria amb una montura de cada color per combinar amb la roba... en fi, acabes amb la mitja depressió i et decideixes per una montura negra de pasta "que lliga amb tot" llavors el  dependent t'explica que per un euro més tens dos parells més d'ulleres... Quan he triat unes altres decideixo que les terceres serán de sol, així en tindré unes graduades.

Un cop has pres la decisió i penses que tot serà fàcil a partir d'aqui piiiing! error!! tot just acaben de començar els problemes! Et parlen de vidres orgànics... però aixó d'orgànic no era el menjar que es recicla en el cubell marró? et sona a xinès i mires al dependent amb cara de "parla en cristià collons" llavors t'explica que l'orgànic es el que no es trenca. Vale decideixes que vols orgànic. piiing! val X euros més (sorroll de caixa enregistradora de fons). Llavors et comenta de l'importancia de l'antirreflexant i dius, si, si, que reflexi!! ping!!! X euros més! i evidentment vidres reduïs (o orgànics reduïts) perquè et recorden que ets una cegata i que tens una graduació altíiiiiiiisima...

poses cara ¬¬ i dius que vale, que si a tot, que pasarem la visa i l'abat sia déu! al final la brometa et surt per un ull de la cara i quan reculls les ulleres la dependenta et diu somnrient: es que el problema és que t'ha canviat l'eix de l'astigmatisme... einggg??

no vull mirar l'extracte de la visa.... no vull.... no vull....

El bloc

Som l'era dels blocs. Avui dia, tot déu té un bloc on escriure el primer que se li passi pel cap, per vomitar pensaments o anar de llest pel món. Jo evidentment, com a catalana, amb ulleres de pasta que sóc, no podia faltar el meu. I si, no ens enganyem, escric perquè em mola, però vaia, que si no em paguen, me la pela que em llegeixi una o mil persones. O ningú... que trist

Crec que quan parlem de blocs hem de diferenciar el que son blocs d'homes i blocs de dones. Nosaltres som més sentimentals, ens enrollem per explicar el més mínim detall i el to depèn directament del nostre estat d'ànim. Estimem bojament i ens enfadem com si el món s'acabés....

Ells no. Ells parlen d'una cosa, en donen l'opinió i punt. Normalment solen ser de temes que ells els encanten (música, tecnologies, esports,....) i van més al gra.

Jo no sé si el que faig és bo o dolent, però es el que em surt... Perquè, malgrat tothom en té, encara no hi han unes normes bàsiques a seguir per escriure blocs.

Bona entrada de setmana!

L'absurd

Em trobo en una situació de plena absurdesa.  Si, així, sense vaselina ni ré. L'absurdesa del no saber, del preguntar-se... del qui sóc i on vaig, del perqué... i perquè aixó, i perquè alló.... tot té un sentit ocult que se'm amaga. On és la veritat de les coses? si al cap i a la fi, tots tenim la nostra, tots som pecadors i tots tenim el dret a equivocar-nos, quan el que realment compta és que tinguis a mà una mà que et doni una mà per tornar-te a aixecà (i no, amic lector, no ho he escrit malament per ser ignorant, sinó perque sigui més fàcil recordar que rima amb mà).

I és absurd. És absurd enfadar-se i entristir-se, sentiment que em frena a gaudir del meu voltant... Et respiro, Madrid... m'agrades, crec que ens portarem bé tu i jo...  amigüito español.

Camino molt, de manera absurda... o no. Potser tot el que narro i sembla absurd, no n'és tant per algú altre, tot depèn sempre de com és cada u. A mi m'agrada escriure en català el meu blog, i que en trec? que ho llegeixi menys gent, no és absurd? doncs no, perquè es el que em surt, son les paraules que el meu cor dicta, perquè jo, absurdeses de la vida... vaig néixer al cor de les guilleries.