L'absurd

Em trobo en una situació de plena absurdesa.  Si, així, sense vaselina ni ré. L'absurdesa del no saber, del preguntar-se... del qui sóc i on vaig, del perqué... i perquè aixó, i perquè alló.... tot té un sentit ocult que se'm amaga. On és la veritat de les coses? si al cap i a la fi, tots tenim la nostra, tots som pecadors i tots tenim el dret a equivocar-nos, quan el que realment compta és que tinguis a mà una mà que et doni una mà per tornar-te a aixecà (i no, amic lector, no ho he escrit malament per ser ignorant, sinó perque sigui més fàcil recordar que rima amb mà).

I és absurd. És absurd enfadar-se i entristir-se, sentiment que em frena a gaudir del meu voltant... Et respiro, Madrid... m'agrades, crec que ens portarem bé tu i jo...  amigüito español.

Camino molt, de manera absurda... o no. Potser tot el que narro i sembla absurd, no n'és tant per algú altre, tot depèn sempre de com és cada u. A mi m'agrada escriure en català el meu blog, i que en trec? que ho llegeixi menys gent, no és absurd? doncs no, perquè es el que em surt, son les paraules que el meu cor dicta, perquè jo, absurdeses de la vida... vaig néixer al cor de les guilleries.